[Rondalla] EL DIMONI FUMADOR

Per motius personals, no hem pogut actualitzar la pàgina durant un bon temps. Però, i amb les vacances d’estiu, esperem que això no siga tan habitual, i esperem acomplir amb regularitat les actualitzacions d’este blog.

Per a tots aquells que pensen que els valencians no tenim llegendes i cultura, ací aportem un altra mostra.

Hui portem una rondalla del genial escriptor de les comarques del sud valencianes, Enric Valor i Vives: El dimoni fumador.


 El dimoni Fumador


La població de Penàguila (l’Alcoià).

La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila (l’Alcoià) fins a la coronació del coll; és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari.

Per aquell camí de ferradura és per on pujava, una vesprada de tardor, un home de Penàguila a qui deien l’oncle Porra.

Era un homenet animós, trempat; tenia una quarentena d’anys i devia el seu malnom al seu nas prominent, que li donava molta personalitat.

Bon home també ho era, de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis: el primer, una desgavellada passió per la cacera; l’altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes.

Pujava, com diem, pel camí l’oncle Porra portant al muscle l’escopeta pistonera, al coll una bufanda perquè feia fred, i la muntera estacada fins a les orelles.

xequinpasme dimoni fumador m02

Panoràmica d’un dels enclavament naturals de les muntanyes de Penàguila.

Eren les tres de la vesprada i, de sobte, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves. Instintivament, tirà mà de l’escopeta, com fan tots els caçadors, però s’adonà que el qui eixia d’allí i li barrava el pas plantant-se enmig de la senda, no era un gat cerval, ni un llop, ni un rabosot: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls plens de rellàmpecs.

– Hola, oncle Porra!

– Hola, germà! -respongué el caçador a la usança del país.

– Escolte… vosté no és de Penàguila, veritat?

L’home estrany rigué.

– Igual que si ho fos. No em coneixes? Jo estic ací destinat.

Es torbà un poc el caçador, i li va mirar la cara. ¡Déu del cel! Dels ulls d’aquell home eixia com foc, i, davall la muntera, li va descobrir les puntetes de dues banyes.

«És un dimoni», es digué Porra tremolant.

Però encara que ràpidament ho relacionà amb les borratxeres dels dissabtes i amb el bonegó de mossén Galiana, s’asserenà. Perquè Porra, com a bon caçador de muntanya, era molt astut.

– Assentem-nos i fumaren, que ara et reconec -li digué tot pegant-li una esplanissada en el muscle.

– No em tens por?

– Per què te n’haig de tenir?

– Així m’agrada, Porra – s’alegrà el dimoni-. Tots em fugen, i quasi sempre n’haig de quedar xarrant sense que ningú m’escolte.

Es van asseure cadascun en una pedra, i el dimoni preguntà al garjol de Porra:

– Què és això que portes?

Es referia a l’escopeta.

– No ho saps?

– No -confessà el dimoni-. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me’n va passar una…! L’altra volta que estava ací se’m va perdre l’ànima d’un renegat que duia cap a l’infern. I l’amo, és clar, em va tancar en una cel·la de castic i allí m’ha tingut a pa i aigua una pila d’anys. M’ha soltat fa quatre o cinc dies amb l’encàrrec de no tornar a badar.

Porra pensava: «De manera que aquest dimoniet del dimoni no ha estat en el món des d’abans d’inventar-se l’escopeta…!» Aleshores li va explicar:

– Açó que porte és una pipa.

– Una pipa?

El dimoni badava i feia cara de soca.

-Xe! Tampoc no saps què és una pipa? I fumar, saps què és?

– Pipa… fumar…

– Fumar és beure fum. Tu no n’has begut mai?

– És clar que n’he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.

– Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d’una planta plena d’oloretes, i n’engolim el fum i se te’n puja al cap i té l’ompli de meravelles; et trobes al paradís terrenal.

– Vegem, vegem -digué el dimoni pressós.

Porra li allarga l’escopeta sense soltar-la de la culata.

– Fica’t el canó dins la boca. L’he carregada d’aqueixa herba. Tu xucla-li fort.

– No trac fum -va dir a l’acte el dimoni després de fer el que li deia.

– Xucla, xucla -seguia dient-li Porra.

El dimoni es tragué el canó de la boca una vegada més i preguntà:

– És cert que veuré el paradís?

– Xucla i calla. Paradís i estreles i de tot veuràs.

El dimoni tornà a xuclar. Porra estirà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim com si haguessen esclatat cent barrils de pólvora de moros i cristians. I l’aire s’omplí de fum acre, tremolà la terra; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes i, a la fi, quan es va acabar el rebombori, l’oncle Porra mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. Què li havia passat, al dimoni…?

Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a la vila de Penàguila. ¡Quasi res… matar-li el dimoni de tanda…!

Però quan ja havia fet mig quart de camí, va veure al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers que xisclaven horriblement. Carregà de bell nou l’escopeta i amb els cabells un poc eriço-nats, al girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes d’una cova, el seu dimoni. Sense cap i ballant, vinga de ballar.

Esborronat i com boig, tirà l’oncle Porra l’escopeta en un costat i emprengué la fugida camí avall, cap el poble. El dimoni li venia al darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa,

– Oncle Porraaaaa! No cal que fuges de mi!

L’oncle Porra, seguia corrent costera avall. Quan arribà a l’ermita que hi ha a mitjan camí, l’ermiteta de Sants, s’agenollà i va fer el senyal de la creu. Esquinçà llavors l’aire un altre terrible esclafit i després tot quedà en un enorme silenci. Els animals també emmudiren.

Arribà tremolant a sa casa. Estava tot suat. Es va gitar, i cridaren a mossén Galiana, el rector del poble que tantes vegades l’havia bonegat pel seu gran vici. Aquest li va fer prometre que no s’emborratxaria mai més, «ara que ja havia vist el dimoni prop», com s’ha quedat de refrany en la comarca.

Porra no es va morir de l’esglai. Què anava a morir-se! Es posà sa i bo, no va beure, això sí, mai més i arribà a vellet… vellet.

Anuncis

Un pensament sobre “[Rondalla] EL DIMONI FUMADOR

  1. Retroenllaç: Llegendes valencianes | Xe quin pasme!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.