Opinió sobre Black Mirror i Resident Evil (col·laboració)

Publiquem un article que ens han enviat per correu electrònic. De la mà d’en Javi Slavoj, ens va arribar una opinió personal vers Resident Evil i Black Mirror.

Ací la teniu:

N’érem molts els qui als anys 90 vam gaudir dels videojocs japonesos, entre els quals molts són d’interès (i alguns cabdals) per a aquest projecte de Xe, quin pasme, sent el més destacat, potser, la saga Resident Evil (que es podria traduir com La maldat acollida, o La maldat que hi viu a dins).

Rebecca Chambers en el primer Resident Evil.

Bé, la meva opinió és que Resident Evil és una saga de videojocs d’una qualitat que no m’acaba d’arribar. És paradoxal perquè, de nen, vaig dedicar-li moltíssimes hores (més que a la Química de l’institut, de fet, el que explica les meves notes en part), i potser els seus personatges en són els que recorde amb més afecte (especialment Rebecca Chambers, que mai no va ser ningú important, però tocava Beethoven al piano i era doctora amb títol, sent així un referent bo per als xics i xiques que hi jugaven). No obstant d’aquest bon record, em seria impossible jugar-hi una altra vegada, no sense fixar-m’hi en la línia de pastitx que em sembla que travessa la saga. Si el primer joc mesclava cases encantades, zombis de George Romero, a Edgar Allan Poe i Beethoven, i a un cos militar americà que són els qui solucionen el problema (i això és prou més difícil de creure que tota la trama conspiratòria, on una empresa privada experimenta amb humans)… del segon joc endavant, les trames es confonen encara més i terminen per no dir res.

Shinji Mikami, a la dreta, productor i director del primer Resident Evil.

No sembla que siga casual la censura argumental a Resident Evil, on es segueixen estrictament codis de videojoc de terror que demanen absurds continus com desafiar enemics finals, moure’s tot sol per una mansió perillosa tenint companys equipats amb armes, parar-se a resoldre activitats com tocar el piano per a obrir una porta (equipada amb fil musical?) que ens apropa al fons de la conspiració, combatre taurons i serps zombis, i tota la resta de xorrades. Això deu respondre a que el videojoc no és en realitat un joc d’autor, sinó d’empresa (Capcom). Shinji Mikami, l’autor principal de la saga, reconeixia que les seves aspiracions eren conduir cotxes de Fórmula 1, veure pelis de terror, i fer esport marcial com el karate. No és tan comú mencionar a Tokuro Fujiwara, que sens dubte va ser uns dels motors darrere, al menys, per al primer Resident Evil, ja que el seu videojoc Sweet Home (NES, 1989) és de fet un pas necessari per a imaginar la creació de Resident Evil tal i com va ser dissenyat. Una tercera pota seria el treball de Jean-Pierre Jeunet a Alien: Resurrecció, d’on Capcom va copiar el nivell final de Resident Evil (quan en Chris i Jill s’enfronten al Tirant, l’últim monstre a abatre).

El primer enemic a Resident Evil.

Anècdotes apart, sembla que Capcom no va ser capaç de mantindre una perspectiva d’autor, ni tan sols per al primer Resident Evil. Quin és, en definitiva, el missatge del joc? Que el jugador ha de sobreviure? Això ja era cert al Super Mario. Que el jugador ha de passar por? Però si el jugador és la policia, un cos d’elit entrenat especialment per a situacions perilloses. La saga no sap si vol ser de terror, o d’acció. Escenes com la bola d’Indiana Jones que s’ha d’esquivar, o els taurons assassins, són de sèrie B americana i ja les havíem vist abans. Sobraven, tret que hi haguera algun factor nou, que jo pense que no està present als jocs. A Resident Evil 4, citat amb freqüència com un dels esforços superiors, no hi ha pràcticament res que recorde als originals. Potser a les novel·les de SD Perry és més fàcil trobar “l’esperit de Resident Evil”, ja que es retiren molts d’aquests absurds i l’argument recupera la primacia. Però no tenen efecte retroactiu: després de llegir un parell de llibres de SD Perry, tornar als videojocs els fa semblar encara pitjors.

No sembla tampoc coincidència que un embolic sense ànima vinga del Japó dels noranta. Si hi ha un país on el capitalisme ha arrelat bé, és Japó (amb perdó de Xina). Però les conseqüències no han sigut aquí bones. M’és molt difícil pensar en videojocs populars japonesos que diguin res d’important en termes polítics o intel·lectuals. Més bé, són jocs confortables, que segueixen uns codis immutables, és a dir, jocs censurats. Si Resident Evil té cap missatge que oferir, és un missatge estètic i superficial, desaprofitat.

Imatge promocional de la sèrie de TV Black Mirror.

No obstant tot això, alguns fans de Resident Evil han portat endavant la idea amb millors resultats. Ja he mencionat SD Perry, que seria potser de les poques autores que han rescatat Resident Evil més o menys dignament. Un altre fan, Charlie Brooker, no gaire conegut a Espanya, famós per la seua sèrie de TV Black Mirror, va fer seus els plantejaments del survival horror en els episodis White Bear, Playtest i Men Against Fire, però amb una diferència cabdal: per ell no pagava la pena provar d’adaptar les idees de Resident Evil sense afegir un rerefons polític a l’operació. Brooker va voler parlar del sistema penitenciari (incloent al mateix els intents de venjança popular, amb freqüència exitosos gràcies a l’amplificació de mitjans de comunicació i xarxes socials), de l’individualisme i com les empreses privades s’aprofiten de la soledat i precarietat de la gent, i de la falta de protecció familiar (idees reflectides a Playtest), i de la criminalització de pobles sencers per a justificar intervencions militars, mitjançant campanyes de desinformació (Men Against Fire). És també just referenciar The Walking Dead, que ha gaudit d’un nivell molt alt de popularitat, i que també sembla seguir l’estel de Resident Evil sense capcomitzar (és a dir, estavellar) la trama.

Remake de Resident Evil 2 (2019).

La conclusió és que, si bé a Capcom han creat Resident Evil i han fet coneguda la saga, no seran els japonesos els qui desenvolupen la idea en les pròximes dècades. Només la nostàlgia justificaria gastar diners en un altre títol on s’ha de disparar a una serp gegant, o barallar-se amb un senyor immortal amb ulleres de sol. A Capcom ho saben i seguiran per la via del remake, més per falta d’opcions que per convicció real, sospito. Actualment a la Bretanya tenim el terror polític de Charlie Brooker, però també tenim l’horror australià de Picnic a Hanging Rock, La Piel Fría de Xavier Gens, o fins i tot Camp X Ray del Peter Sattler si renunciem a la dimensió sobrenatural, i on podem trobar una variació de Rebecca Chambers que en la meua opinió supera l’original. No hem d’oblidar tampoc als Wachowski, que a Matrix van tocar un nervi no gaire allunyat del terror de supervivència.

En el futur, veurem qui és capaç de continuar aquesta tradició, i per quina via (sèries de televisió, apps per a mòbils, vídeo web, novel·les, audiollibres…). Encara més interessant seria veure un esforç en valencià en aquest sentit, però és cert que ja prou feines tenim per a que sèries com The Walking Dead es puguen veure en català a la televisió o a plataformes com Netflix.

Un pensament sobre “Opinió sobre Black Mirror i Resident Evil (col·laboració)

  1. L’escrit està molt bé, però, des del meu punt de vista, crec que s’estan barrejant diferents coses. Però, ei! que de mentides no en dius cap ni una.

    Realment la saga Resident Evil no aporta res “profund”, com així dir-ho, però esque supose que tampoc era la intenció dels seus creadors. La famosa saga de Capcom simplement voldria reproduir una experiència de terror similar a les que ofereix el cinema, però, amb el gran afegit que ens dóna el món dels videojocs: que un mateix és el protagonista! I això, mola molt (o al menys a mi). RE beu de tot allò que estava ja creat, sí, però possiblement presentat d’aquella manera (aprofitant el potencial gràfic i de joc de les noves consoles i els videojocs) no s’havia vist mai. I sí, agafa força clixés del cinema roin però que, veient la humanitat fins a on ha arribat, tampoc la trama és tan descabellada (si parlem a dins d’uns límits, clar xb). A les últimes dècades els avenços en genètica han avançat una barbaritat i s’han descobert moltes coses. Això, juntament amb les animalades que ha demostrat l’ésser humà de que és capaç de fer (no cal anar-se’n als experiments amb humans que feien els Nazis, ací a l’Espanya de Franco també s’hi varen fer, als EEUU també hi varen haver i a saber en quins més països), doncs ja tens una trameta que mig, mig pot colar.

    Per altra banda, una sèrie de TV com Black Mirror, evidentment aspira a molt més a què el que fa Resident Evil en general. És un altre tema. Si tinguérem que comparar Resident Evil amb alguna serie de TV, molt probablement es podria fer amb Creepshow o alguna per l’estil. Black Mirror ens intenta oferir un esquema totalment diferent, distopies amb la tecnologia i tal, el qual també podria ser portat a un videojoc, òbviament. Evidentment, la riquesa que aporta Black Mirror, ni de conya la hem trobat a un RE, però, com ja he dit, esque tampoc era la intenció de Shinji Mikami de fer-hi una cosa tan profunda.

    En fi, no m’embolique més en el tema. Simplement volia donar la meua opinió sobre el que havies escrit des de tot els respectes.

    El més important de tot: moltes gràcies per la teua aportació =)!

    pd: Aprofite la entrada per a recordar una de les millors trames de Resident Evil, la de Resident Evil Revelations. Per a tots aquells que puguen pensar que les trames de RE són molt ximples (bé, alguns capítols si que ho han sigut), o que estaven derivant-se a una línia pro-EE.UU, doncs dir que per a res. Qui haja jugat a RE Revelations, i conega i entenga realment el context històric en el que estem, és tot un encert i una visió global sobre el paper hegemònic mundial que té aquest país, i com ha arribat a ser el que és. Vaig aplaudir i tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.